San Cugat del Vallès, Barcelona, España, 1954

Llicenciat en Economia i Dret per la Universitat de Barcelona, ha exercit de diplomàtic a Bolívia, Filipines i a la seu de Nacions Unides de Nova York. En qualitat d’ambaixador d’Espanya, ha residit també a Malàisia, Vietnam, Brunei i al Regne Unit. Actualment viu a Bèlgica. Algunes de les seves novel·les han estat traduïdes al castellà i a l’anglès, i l’any 2009 va guanyar el prestigiós premi Ramon Llull de novel·la amb L’últim home que parlava català, llibre en el qual reflexiona sobre el bilingüisme a Catalunya.

  • "Casajuana és capaç d'atreure al lector contrarrestant hàbilment una narrativa altament complexa amb un estil concís i pràctic." Peter Cocozella, World Literature Today
  • "L'humor de Casajuana no cedeix ni un sol moment." Jordi Llavina, El 3 de Vuit

Bibliografia

Una comedia imprescindible sobre las miserias del poder político.

En una Barcelona gobernada por políticos corruptos, constructores deshonestos y todo tipo de aprovechados y estafadores, Serafí Serratosa recibe un encargo inesperado. Su amigo Baltasar, ahora teniente de alcalde en el gobierno municipal, le ofrece el cargo de jefe de gabinete para que acabe con la corrupción.

Llegir més

Novel·la

Una comèdia imprescindible sobre les misèries del poder polític. 

Com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona no es pot dir que Serafí Serratosa hagi tingut una carrera brillant. Però les seves perspectives professionals canvien de sobte quan, després de dotze anys de feina grisa, el nomenen cap del gabinet del nou tinent d’alcalde. Encarregat de revisar el projecte del nou Centre de Control del Trànsit, Serafí Serratosa aconsegueix en molt pocs dies arribar al cor de la corrupció municipal. No és que ell s’ho proposi, perquè només pretén aprofitar els avantatges del càrrec per viure bé, però de seguida l’envolten tècnics suspicaços, secretàries insubmises, arquitectes suspectes, constructors que no estan per brocs, un parell de noies que li roben el cor i una mostra variada de l’hampa menys refinada. A més dels polítics, esclar. Tot plegat el porta a protagonitzar aquesta farsa esbojarrada, incisiva i hilarant que és Les pompes del diable.

«Carles Casajuana juga amb mà mestra l’art del doble llenguatge: dic això, el lector entén allò i es pixa de riure.» Julià Guillamon, La Vanguardia

«Una de les novel·les més hilarants de la temporada.» Jordi Nopca, Ara Cat

«Un esperit satíric com el del sainet o la novel·la picaresca, amb un humor que té tanta relació amb Wodehouse, i amb certs aspectes de Dickens, com amb Mendoza. Tots ells, d’una dinastia literària amb continuïtat, que potser arrenca més llunyanament amb el Satiricó de Petroni.» Pere Gimferrer

 

 

Una novel·la que descobreix magistralment la breu visita de Josep Carner a Catalunya després de 30 anys d’exili.

Barcelona, 1970. A les acaballes del franquisme, la ciutat no té res a veure amb les primeres dècades del segle: revoltes universitàries, alliberament sexual, repressió policial i una cultura compromesa amb la lluita contra la dictadura. Josep Carner torna de l’exili amb la memòria devastada després de més de trenta anys d’absència. A Lluís Miralles li encarreguen que acompanyi i ajudi el poeta durant la seva estada a Barcelona.  El retorn de l’exiliat és una concessió innecessària al règim? A poc a poc, la presència de Carner esdevé incòmoda. Miralles, que n’és un testimoni inusitat, aprofita l’encàrrec per gaudir d’unes setmanes de llibertat fora de casa i per viure una intensa relació amorosa. 

Entre els cercles culturals que acullen Carner i les tribulacions dels estudiants amics de Miralles, Casajuana construeix un retaule deliciós i nostàlgic sobre el paper de l’escriptor, els estralls de la vellesa, el pes de l’exili i la impossibilitat del retorn.

Deia que Carner era víctima d’un malentès: com que la seva obra, en particular abans de la guerra, era una celebració de la vida, molta gent el considerava un poeta benigne i bon vivant, una mena de bohemi ben vestit i ben planxat feliçment ignorant del costat obscur de la condició humana, un poeta que havia vingut al món a passar l’estiu. Però al costat d’aquell Carner assolellat i rialler tan conegut n’hi havia un altre més complex, més profund, que molts crítics tendien a no veure perquè els obligava a replantejar-se tot el que havien escrit sobre ell. Aquell era el Carner que a ell li agradava més, sobretot el Carner rosegat per l’enyorança, el supervivent d’un cant remot dels anys de maduresa a l’exili.

Una novel·la sobre la definició de la catalinitat des de diferents perspectives.

Recuperant els personatges de L'últim home que parlava català, Carles Casajuana ens presenta la història de la redacció d'un assaig sobre la qüestió i la identitat catalana. Ramon Balaguer, director de la col·lecció d'assaig d'una important editorial, encarrega al seu antic company de pis i escriptor Miquel Rovira el projecte d'escriure una obra de no ficció sobre els catalans. L'encàrrec és el fil conductor de la novel·la: l'editor vol un llibre divertit amb gràcia, però l'autor creu que la situació de Catalunya no fa cap gràcia i no serà fàcil, una vegada més, posar-se d'acord.

Rafael Masferrer és un home casat i amb dos fills universitaris. Al capdavant d'un bufet de Barcelona amb un centenar d'advocats, també presideix la secció nacional d'una oenagé internacional contra la corrupció. Quan una empresa catalana és acusada de subornar les autoritats tailandeses responsables d'un concurs, Masferrer demana als seus dirigents que refutin l'acusació. Les reticències amb què ensopega aviat es converteixen en amenaces. La publicació d'una fotografia d'ell en aparença nu amb una jove l'enfronta a una sèrie de fets que el sotmeten a un implacable qüestionament personal. Primer d'una manera tènue i després ja evident, la seva situació professional es deteriora. Al mateix temps, el malestar envaeix la relació amb la seva família. Després de l'èxit de L'últim home que parlava català, Carles Casajuana du a terme de nou una aguda dissecció de la societat catalana en plena globalització. Amb una prosa àgil i un humor subtil, els tabús i les hipocresies de la Barcelona benestant s'entrecreuen amb les tribulacions de la immigració més recent. 

Si mai desaparegués el català, ¿com seria l'últim home que el parlés? Un dels protagonistes d'aquesta novel·la, l'escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n'investiga les causes, com si es tractés d'una novel·la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l'últim home que parla català. L'últim home que parlava català narra un cas de setge o mobbing immobiliari que –en ser la víctima un escriptor–  es converteix en un setge a la literatura. Una història sobre la vida que fan dos novel·listes catalans, un que escriu en castellà i l'altre en català, i que defensen l'opció que han triat. En definitiva, una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l'estat de la nostra llengua i de la nostra identitat. 

Ha estat assassinat el director d'una de les empreses espanyoles que treballen en la construcció de les Torres Petronas de Kuala Lumpur. La policia local ho considera un simple embolic de faldilles i deté un altre espanyol. Però Jordi Sureda, secretari de l'ambaixada espanyola a Malàisia, no ho veu tan clar i decideix investigar pel seu compte. Carles Casajuana, autor d'una prosa molt precisa i eficaç, ens situa en una novel·la d'acció de tall clàssic.

Una improvisada excursió des de La Paz al Mururata, un dels cims més imponents dels Andes bolivians. Un asilat polític que abusa de l'hospitalitat que rep. Un hotel a la riba del llac Titicaca que prospera gràcies a un comerç poc lloable. Tres fils argumentals independents que, avançant en paral·lel fins al Diumenge de Temptació –és a dir, de carnaval, segons un localisme andí– del títol, capturen les contradiccions i la bellesa desolada d'un món ignot i brutal i componen un artefacte narratiu absorbent sobre la fragilitat de la vida civilitzada.

Per Gaspar Mir, el protagonista d'aquesta novel·la, la vida sedentària és una camisa de força. La tensió entre el que Mir considera l'estretor de pit de la rutina i l'aventura vital sense traves dibuixa una visió particular de les il·lusions, els desenganys i els canvis de mentalitats de les últimes dècades, a través d'un personatge que encarna, de manera extrema, la insatisfacció pròpia de la condició humana.

Mitjans de juliol. Fa calor. Una casa del barri alt de Barcelona. Una dona que s’avorreix. Un home brut i estripat que arriba de sobte, qui sap d’on. Un altre home en un despatx, fent negocis. Fa vint anys, l’un somniava fer-se ric i l’altre volia rodar món: la vida els ha canviat els papers. L’encontre entre tots dos amics, que fa molts anys que no es veuen, els obliga a fer comptes amb el passat i a enfrontar-se a la temptació de tornar a canviar de papers, amb un desenllaç tan lògic com inesperat. Concebuda com un joc de miralls en què les mentides i les veritats dels tres protagonistes es van entreteixint i superposant fins a atrapar el lector en una xarxa densa i sòbria a la vegada, Punt de fuga (el punt imaginari on convergeixen en un dibuix en perspectiva dues línies paral·leles, segons el diccionari) és, fins ara, la novel·la més complexa i ambiciosa de l’autor, una novel·la en què la penetració psicològica, la riquesa de matisos i una construcció rigorosa i brillant es combinen per oferir una sòlida reflexió sobre la insatisfacció pròpia de la condició humana.

Sergi Vilalta treballa en un banc i ha publicat ja un parell de llibres. Encoratjat pel seu editor, ara vol escriure una novel·la on totes les immoralitats siguin possibles, un monument de maldat que regalimi sang per les solapes. Persuadit que el projecte, si pot dedicar-hi prou temps, el consagrarà com a escriptor, demana –contra les pròpies conviccions– una de les ajudes a la creació literària que concedeix una fundació de prestigi. La contraposició entre els principis inflexibles de Vilalta i la biografia, dibuixada a contrallum, d'Arcadi Artiaga –que potser no és tan sols el protagonista sense escrúpols de la novel·la que escriu– desencadena una crisi que es posarà de manifest, de forma definitiva, amb la publicació del llibre. Intensa i absorbent, La puresa del porc  presenta la relació conflictiva d'un escriptor amb la pròpia obra com una història tràgica i, irònicament, com una sàtira subtil de la indústria literària actual.

En anglès, «bondage» vol dir esclavitud. Bondage és, també, en la terminologia del sadomasoquisme, el joc en què un dels dos partenaires està lligat durant la relació sexual. En aquesta novel·la, Bondage és, encara, el nom d'un perfum femení massa conspicu, que contribueix al desconcert de Robert Camprubí: un desconcert causat per un quadro de Magritte en una oficina de luxe, un amic que viu dels còmics, un pare que només té cap pel pòqúer, un otorrino aficionat a desmuntar calaveres, una sexoterapeuta, dos escàners, un prostíbul elegant, una estudiant de filosofia molt temptadora, el secret de la felicitat, una particularitat anatòmica, una discoteca de moda, cinc globus de colors... En definitiva, un grapat d'elements que serveixen de miralls per narrar com, en poc temps, l'atribolat Robert Camprubí s'ha convertit en un passatger despreocupat en un avió amb destí a Rio de Janeiro.

Tap d'escopeta és la història d'un amor entrebancós i d'una amistat irreconciliable, però també és la descripció d'una crisi de serietat i una reivindicació del dret de fracassar. Entre les bodes de dos companys de colla, Didac Desprius, amb la sinceritat sense límits de qui menteix de gust i per gust, pel simple plaer d'inventar-se a si mateix, ens parla de la seva aversió al matrimoni, de la seva relació amb la Neus, del Llorenç –l'amic absent i mitificat–, del Quim –l'amic incòmode i potser massa present– i d'un gat esquerp i malhumorat que es diu Franco. El resultat, aquesta novel·la, constitueix un retaule sobre l'aprenentatge de l'art de mentir i sobre la Barcelona nocturna d'uns anys en què, de sobte, tot semblava possible. O, si voleu, una justificació del fet que l'única sortida sigui continuar fracassant, com en la cursa folla de qui va en bicicleta i corre només per aguantar l'equilibri.

No ficció

El poder exerceix una fascinació que travessa els segles. De la mà de Montaigne, Nietzsche, Orwell i Foucault, entre altres, Carles Casajuana, que com a diplomàtic ha estat testimoni privilegiat de l'esdevenir polític en els escenaris més dispars del món, reflexiona sobre tot allò que succeeix intramurs dels grans centres de poder: la vanitat i el mal d'altura, l'atzar i el carisma, el do de la paraula i el sentit de l'espectacle, l'abnegació i la impostura, l'humor i l'adulació, la burocràcia i el protocol, les complicitats i els cops de colze, la veritat i la mentida. 

Sense ambicions teòriques ni afany autobiogràfic, Les lleis del castell s'acaba erigint en un retrat irònic però també comprensiu de les situacions – de vegades angoixants, de vegades còmiques – que comporta la conquesta i el manteniment del poder, i en una anàlisi lúcida, de lectura ameníssima, sobre l'acció política i el misteri del seu exercici.

L’autor reprodueix i comenta fragments de diversos llibres per assenyalar les afinitats entre l’escriptor i el filòsof. El materialisme, la vitalitat, la negació del progrés humà, la concepció circular del temps, l’anti-fanatisme o el anti-dogmatisme són alguns dels valors que, segons Casajuana, comparteixen ambdós intel·lectuals.

Premis

  • 2009 - Premi Ramon Llull de novel·la per L'últim home que parlava català