Josep Pla

La figura de Joan Maragall va fascinar Josep Pla tot al llarg de la seva vida. El 1923 li va dedicar un article en una revista francesa; el 1926, un retrat al seu llibre Llanterna màgica; el 1960, un homenot; i, finalment, el 1968, aquest Joan Maragall: un assaig, en què Pla va refondre el material de les seves aproximacions anteriors. La mirada de Pla sobre la «impressionant personalitat» de Maragall és peculiar en més d'un aspecte. D'una banda, no hi fa una aproximació estrictament biogràfica, sinó que el retrata, i molt a fons, a través de llargues converses amb un gran nombre de persones que l'havien tractat, entre les quals destaquen Francesc Pujols i Josep Pijoan; Pla transcriu aquestes converses amb la seva mestria excepcional en el conreu de la «literatura oral». D'altra banda, la mirada de Pla també es singularitza per l'acuïtat amb què, al marge de clixés acadèmics, sap arribar fins al moll de l'os en la lectura dels textos de Maragall, per la interpretació de la relació de Maragall amb la llengua literària del seu temps i per la capacitat de donar, amb vivíssimes pinzellades, un panorama precís dels corrents poètics vigents a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX. Aquesta edició de Joan Maragall: un assaig conté un pròleg il·luminador de Jordi Amat i incorpora, en apèndix, els dos primers textos maragallians de Pla (l'article francès del 1923 i el retrat de 1926) i una carta d'Eugeni d'Ors a Miguel de Unamuno que Pla cita en més d'una ocasió. Tot això en fa un volum indispensable per al coneixement de dues figures excepcionals en la literatura catalana moderna: Maragall, el poeta que n'és l'indiscutit iniciador, i Pla, que n'és el més gran prosista.