Eva Piquer

La decisió que pren en aquell cafè és radicalment contrària a la seva manera de fer: sense pensar-s’ho, diu que sí a un viatge amb tres desconeguts. Van a fotografiar-se dins la carcassa d’un avió que va caure el 1973. Era a Islàndia, en una costa de penya-segats continus, i conduïa un pilot inexpert de vint-i-sis anys. No va morir ningú.

Aquesta història l’apassiona i atia el vell instint de furgar. Escriu a Gregory Fletcher, el jove pilot de mig segle enrere. I ell li contesta.

L’intercanvi entre aquestes dues persones allunyades per tot —la geografia, el temps històric, la condició, i una pandèmia per torna— produeix un joc de miralls. Afloren preguntes com no se’n fan en la vida corrent. Sobre la possibilitat de la desgràcia, sempre. Sobre el coneixement que alguns tenen del fons del pou. Sobre la impossibilitat aparent de sortir-ne, i sobre el flux imperiós de la vida, d’atzar en atzar.

Concreta, exacta i tibant, aquesta novel·la indaga en la gran por que centra qualsevol vida. Ho fa portada per un impuls, la voluntat de veure-hi. T’empeny i et sosté com un braç: sense defallir.

“Un Aterratge que fa l’efecte que s’enlairarà ben amunt i volarà molt de temps.” Lluís Llort, El Punt Avui

“Un relat fascinat per la imatge d’un avió estavellat al mig d’Islàndia i també una metàfora sobre aprendre a continuar després de viure una tragèdia.” La Vanguardia

“De fet, si la primera part del llibre és més exterior i d’acció, la segona és molt més introspectiva, continguda, i és en aquest moment d’introspecció quan la narradora troba la manera de renéixer.” Vilaweb

“L’autora punteja el relat amb reflexions que podrien ser entrades de dietari, notes de lectura, breus apunts del natural, observacions fragmentàries que potencien la sensació que som davant les runes d’un enderroc provocat per un meteorit, però que alhora sostenen la tensió emocional del text.” Bernat Puigtobella, Núvol

“L’excentricitat de l’aventura islandesa és un consol.” Julià Guillamon, La Vanguardia

“Tota la novel·la està regida per un to contingut, però això no impedeix fragments de gran duresa i, per tant, de dramatisme, sempre sense additius. No hi ha llàgrimes, en tot cas ràbia o dir les coses pel seu nom.” Sílvia Barroso, El Món 

“Etiquetes a banda, Aterratge fuig de la burda introspecció i de l’autoreferencialitat més egocèntrica per plantejar una reflexió sobre la supervivència com a experiència íntima i col·lectiva.” Anna Maria Iglesia, El País 

“Sense recursos fàcils, sense tòpics, amb ploma intel·ligent i continguda, fugint del dramatisme, Eva Piquer ens endinsa en la intimitat d’una dona esquinçada i ens permet ser testimonis privilegiats de la seva reconstrucció.” M. Àngels Cabré, Diari Ara 

“Llegir Aterratge ha sigut especial. Abans de començar el llibre ja sabia que no em deixaria indiferent.” Helena Batlle, Revista Mirall 

“Qué buena lectora es Eva Piquer. Y tan buena escritora, elegante y insinuante, que logra trascender y ensanchar el género [autoficción] que tan harta me tiene…” Renacer, tras Todo Aquello

“Aterratge d'Eva Piquer. Obra mestra. No m'atreveixo a dir res més.” Carme Junyent, Vilaweb

Premi Josep Pla 2002

Una victòria diferent és una novel·la sobre la intel·ligència, la felicitat i la certesa que la intel·ligència no fa la felicitat. L'Ada és una dona superdotada que, després de perdre la mare i de patir un daltabaix sentimental que la tritura per dins, converteix el desig de tenir un fill en el motor de la seva nova vida. La recerca d'un home que la deixi embarassada esdevé alhora una lluita per derrotar el seu quocient intel·lectual. L'Ada, que sempre sha sentit en fora de joc, se sap minoria en un món governat per la majoria absoluta. Prefereix que el seu fill o filla sigui més normal i, per tant, més feliç. Amb un estil àgil i una alternança de plans narratius, l'obra guanyadora del premi Josep Pla 2002 gira al voltant dun personatge cerebral i amb certes obsessions compulsives que és víctima de la pròpia incapacitat de fer-se estimar.

Catorze catalans il·lustres s´expliquen ells mateixos, i ajuden a explicar el país.

Vas pel món amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. Has deduït que la famosa conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana: se'n parla molt però no l'ha vista mai ningú. Fas de mare com pots, i sempre trobes algú disposat a explicar-te que les coses es fan justament al revés.Tens una agenda tan estressada que no et queda ni mig minut per replantejar-te res, i potser val més així: si mai t'atures a agafar aire, et vénen ganes d'engegar-ho tot a rodar. Perquè el presumpte alliberament que et fa anar de bòlit en nom de la revolució femenina és l'estafa del segle, i educar nens per telèfon surt car. Els fills s'han carregat la teva independència i t'han convertit en campiona olímpica de recollir roba de terra, però parar taula per a sis persones quan abans éreu ell i tu dóna sentit a la vostra història i a la factura de la carnisseria.

Il·lustrat per Eva Armisén

Un llibre sobre el món que gira i la il·lusió que perviu mentre som un cos que respira, pensa, tremola i neda.

En el llibre Evasions, Eva Piquer i Eva Armisén recreaven una sèrie de fugides íntimes, perquè de vegades la realitat fa tant mal que només t'empeny a evadir-te. Ara, en el llibre Com abans de tot, l'autora i la il·lustradora es proposen tornar al món, reconnectar-hi. "La nova rutina arrenca i, contra tot pronòstic, constatem que encara hi som: estabornits, amb ferides que no deixaran de sagnar, amb cara de ves a saber si el futur existeix". Passen els mesos i les estacions, tornem a notar les ferides i tornem a col·leccionar pors. Reaprendre el futur té peatges.

Evasions no és un llibre de fugides, sinó més aviat del que en diríem desconnexions. I ens equivocaríem. Evasions és un llibre de trobades, de connexions amb el més íntim, de tastos de la realitat més fonda. De petites illes refugi on retrobar-nos per descansar de les nostres pròpies vides. Siguin paraules siguin il·lustracions, les finestres són aquí, convidant-nos a obrir-les, a enfilar-nos-hi, i sortir enfora.

Il·lustrat per Pilarín Bayés

Conte infantil que il·lustra sobre la història de la ciutat de Barcelona i els seus barris i punts de referència més emblemàtics.

Alícia al país de la televisió és una novel·la per a tots els públics que parla en clau adolescent de la fama, els sentiments, el sexe i les relacions humanes en un món que gira en funció de l'èxit d'audiència. Persones relats i personatges virtuals circulen per una història a prova de zàping que atrapa des de la primera pàgina. L'Ona i l'Alícia tenen la mateixa cara, la mateixa veu i els mateixos cabells escarolats. Però l'Ona té quinze anys i l'Alícia, gairebé divuit. L'Ona, amb una boca per estrenar, ha d'aprendre a fer petons perquè ningú pensi que l'Alícia no en sap. L'Ona encara no s'ha enamorat mai i a l'Alícia li toca fer l'amor per exigències del guió. Entre l'una i l'altra neix una amistat d'alta indefinició.

1996 Premi El Vaixell de Vapor

A l'Iris, una noia de tretze anys, li toca fer les prediccions meteorològiques en un telenotícies de l'escola. Com per art de màgia, les seves previsions sempre es compleixen. 

L'Iris és la filla de la dona del temps de la televisió i, en principi, no l'interessa gaire tot el tema dels núvols i les isòbares perquè, a causa de la feina de la mare, ha de canviar de ciutat i, per tant, d'escola, d'amics... A la nova escola de seguida fa amics i ser filla de la dona del temps hi té a veure. A més, la trien per fer de noia del temps al telenotícies que la classe prepara per a la setmana cultural, i aleshores comença a interessar-se per la meteorologia. Alhora viu canvis personals: les relacions de la mare, vídua, amb els homes; els canvis propis de la pubertat i la primera regla enmig dels assajos; l'atracció per un noi; la notícia que una antiga amiga pateix anorèxia...