Lleida, España, 1959

Estudia Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i, més endavant, s’especialitza en lingüística aplicada a les universitats d’Estrasburg i Caen. La seva primera novel•la No se sap mai (1996) la situa ràpidament entre les millors escriptores de la seva generació, un fet que confirmarien les publicacions posteriors. En paral•lel a la seva activitat literària, inicia col•laboracions en el diari El País i, posteriorment, col•labora de forma regular en diversos mitjans de premsa escrita com La Vanguardia, L'Avenç, El Periódico de Catalunya i Catalan Writing, entre d’altres. L’any 2013 és reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

  •  «L’abast de la narrativa d’Imma Monsó s’ha anat eixamplant majestuosament llibre rere llibre.» Ponç Puigdevall, El País
  • «Una autora excepcional.» Vicenç Pagès Jordà, L’Avenç
  • «Una de les veus més sòlides i innovadores de la narrativa catalana contemporània.» Montserrat Lunati
  • «Monsó acostuma a fer servir personatges disfressats d’una aparent excentricitat (sempre de proximitat) que convida els lectors a pensar que no són ben bé com nosaltres (error) i que obliga els crítics a fer servir l’adjectiu d’“escriptora inclassificable”.» Sergi Pàmies, La Vanguardia

Bibliografia

El subtil retrat d’una noia que aprèn a llegir entre línies la història del seu país. Una novel·la plena d’intel·ligència i humor.

Setembre de 1962. Una jove mestra de vocació dubtosa i escassa capacitat de comunicació oral arriba a la seva primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Ella volia un poble, una feina i una casa des d’on veure caure la neu.

Llegir més

Novel·la

Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any 2023

El subtil retrat d’una noia que aprèn a llegir entre línies la història del seu país. Una novel·la plena d’intel·ligència i humor.

Setembre de 1962. Una jove mestra de vocació dubtosa i escassa capacitat de comunicació oral arriba a la seva primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Ella volia un poble, una feina i una casa des d’on veure caure la neu. Darrere deixa una infantesa marcada per l’enigmàtica activitat del pare i per l’original educació rebuda d’una mare dividida entre l’impuls irresistible d’apartar la filla de les consignes del Règim i la por d’aïllar-la excessivament de la normalitat imperant.

La càndida Severina, desconeixedora dels hàbits de convivència en un entorn rural i de les marques que la Història ha deixat en els habitants, encaixarà les peces que la lliguen al passat col·lectiu gràcies al sentit comú de la Justa i a la complicitat d’un home fascinant amb qui mantindrà una passió deliciosament unidireccional. També descobrirà, horroritzada, que no n’hi ha prou amb la discreció i l’afabilitat perquè una comunitat ens deixi en pau.

"Obra superlativa." Ana Mª Iglesia, La Lectura, El Mundo

"…una novel·la que amb rigor, concisió, amargor, lucidesa i molta amenitat supera eufòricament la prova de foc de narrar d’una altra manera com es connecta la nostra família a la memòria històrica[…] Una aglutinació talentosa de lucidesa trista i jocositat narrativa." Ponç Puigdevall, Quadern, El País

“Severina es un logro --conseguido, como es evidente, a base de trabajo literario inspirado, tenaz y meticuloso-- que se manifiesta, resplandeciente. […] Severina es un personaje logrado, real como la vida misma, encantador, que honra a su creadora.” Ignacio Vidal-Folch. Crónica Global, El Español

“Qué ágil y hermosa es la prosa de Monsó que te va llevando adonde quiere. [...] Severina podría formar parte, sin duda alguna, de la genealogía de las chicas raras, bien cerquita de la Andrea de Carmen Laforet. [...] Supone una pequeña revolución encontrarse con personajes así de frescos y profundos en la literatura contemporánea... ” Carmen G. de la Cueva, CTXT

 

“Podria passar per un conte moral sobre com créixer quan res no t’ha preparat per ser una persona adulta, i com adonar-te que l’aprenentatge arriba, al final, per més que te’n protegeixis. Però La mestra i la Bèstia és també una novel·la sobre el descobriment de la bellesa salvatge dels altres, de la impossibilitat de viure sol” Eva Vàzquez, El Punt Avui

 

 

Pels volts de novembre la Rita sempre es maleeix: un any més, i ja en són uns quants, ha estat incapaç de dir que no, no al sopar de Nadal. Un altre cop l'haurà d'organitzar.

Mentre la majoria de la gent es marca propòsits d'any nou ambiciosos, amb objectius que canviaran les seves vides per sempre més, ella, la Rita, ha de conformar-se a encomanar-se a la il·lusió, una mica ingènua, de dir que no al següent sopar de Nadal. Però cada any defalleix, i el que va començar fa un temps sent una excepció ha esdevingut un costum, i el costum en una tradició inamovible.

Cada Nadal la família de la Rita es troba a la casa de la vall, l'últim refugi familiar, on s'apleguen tots: el cunyat, la germana, els nens i la Palmira, que durant molts anys va treballar amb la família i que ara és, una mica, la veu dels pares morts, de la voluntat oblidada.

Il·lustrat per Ignasi Font

Una parella entrada en els quaranta anys xerra mentre circula, dins d'un cotxe, tot pujant una carretera de muntanya. Només ell sap on es dirigeixen, ja que el "regal" sorpresa que li vol oferir l'ha estat treballant i preparant durant molt de temps, en un intent desesperat per sorprendre-la i resultar imprevisible als seus ulls. Tot i que estan ben avinguts, ella no sembla gaire enamorada.

Paral·lelament, dues criatures surten a jugar pel bosc. Quina relació tenen amb la parella? Com i quan s'encreuaran les seves vides?

"Avui fa tres setmanes que no es dirigeixen la paraula. Circulen en silenci, conscients que el primer que obri la boca per dir el que sigui encetarà una etapa nova d'una relació de parella llarga, una relació que va començar fa més de vint-i-cinc anys i que (potser) ja tocaria acabar."

Premi Ramon Llull 2012

«Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meva àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d'una família on el que no anava prou ràpid era tard o d'hora exterminat (més d'hora que tard, com comprendreu, perquè a casa el que es podia fer avui no es deixava per demà). I, si no era exterminat, s'autoexterminava».

La Nes és una psiquiatra de quaranta-vuit anys que viu sota la pressió d'una percepció del temps anormalment accelerada. Filla d'un cirurgià d'una ciutat provinciana, pertany a una família dividida en dues categories: els Ràpids i els Lents. La dona veloç , Premi Ramon Llull 2012, és una original mirada del gran «mal» contemporani: la tirania de la immediatesa en la majoria d'àmbits de les nostres vides i les dificultats que tenim per distingir el que és «important» del que és «urgent».

Acabat el primer curs de Periodisme, en Gus comença unes pràctiques a la secció de viatges dun diari. La seva cap, l’antipatia personificada, es dedica a fer-li encàrrecs avorridíssims, mentre ell somia que l’enviïn a fer un reportatge a qualsevol dels llocs de ficció on sol quedar-se penjat amb la imaginació: l’Atlàntida, les Terres de Gog i Magog, Xauxa, Sildàvia, Bordúria, Celèstia, Terabithia, Magrathea... O Pausa da Longa, l’illa dun vell conte infantil on es diu que la gent viu feliç de debò. Amb l’ajut d’en Pol, el seu company de pis, i de les oportunitats d’or que li ofereix l’estada al diari, en Gus intentarà investigar si és possible travessar la frontera entre la realitat i la ficció i si és cert tot el que es diu de Pausa da Longa...«WELCOME TO PAUSA DA LONGA! Pausa da Longa, un lloc per ser feliç definitivament»

Una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada literària en un poblet del Pirineu es troba a la carretera amb una ambulància, en plena tempesta. Els conductors porten un jove que ha tingut un accident i acaba de morir. L'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut: "Dx bcll l frn, pr si no vns xrrda. S vls vnr, rcrd : l cstll, 7". Una indagació en la relació de l'autor amb els seus lectors i amb la pròpia obra. Mescla de comèdia, intriga i introspecció amb maestria.

Quan un ésser estimat desapareix de la nostra vida, ¿com conciliar la necessitat d'oblidar amb el fort desig de no fer-ho mai? ¿Com conjugar el record i l'oblit de la millor manera possible? ¿Què és el que fa durar, sovint incomprensiblement, l'amor en una parella? Són les preguntes que es fa una dona de 43 anys al llarg d'aquestes pàgines i alhora, amb humor i vitalitat, recorda la personalitat singular de l'home amb qui va conviure durant setze anys, les anècdotes que van envoltar la seva relació, els viatges, l'adopció de la seva filla, la complicitat intel.lectual que es va crear entre tots dos...

Una novel·la que és un singular tractat de dol, i un intent de reconstruir la presència de l’esser desaparegut a base de paraules i humor, les úniques armes que poden guanyar la partida a la mort.

“El relato del duelo, como reflexión sobre la muerte y los muertos (no es casual que Monsó se refiera al cuento de James Joyce, "Los muertos") es de una delicadeza ejemplar, sin aspavientos liricoides, con esa sobriedad de las calladas elegías, no exenta de un humor extraordinariamente punzante y liberador.” Ernesto Ayala-Dip, Babelia-El País

"Arrebatada, lúcida, feroz e hilarante declaración de amor absoluto al marido muerto y de dolor por el marido muerto, pero también una reflexión acerca del modo en que los muertos perduran el los vivos y un exorcismo que concluye cuando el muerto se convierte en la segunda piel del vivo." Javier Cercas, El País Semanal ("Cuando se pare el péndulo")

“Imma Monsó evita l'abús de sentimentalisme amb classe i mestria gràcies a les estratègies de l'humor i de la mirada freda amb què s'enfronta al relat dels absurds que pauten la vida quotidiana després de l'experiència de la mort.” Ponç Puigdevall, El País Quadern ("Un triomf absolut")

“A mesura que anem llegint, la parella formada per Lot i el Cometa assoleix uns nivells de complicitat i comunió -silenciosa i lingüística-, que només trobem en la Maga i Horacio Oliveira, en Jane Eyre i Edward Rochester, en Glenda Berna i Poltern Mac. […]  Ho havíem intuït a partir de la lectura de llibres anteriors, però amb Un home de paraula ha esdevingut un fet incontrovertible: sí, Imma Monsó és una autora excepcional.” Vicenç Pagès, L'Avenç

“Tots els personatges d’Imma Monsó són reals i, alhora, literaris. De tots, potser el Cometa és el més literari i real, peró aixó és perqué l’autora hi ha simpatitzat més i no ha hagut de conviure-hi amb resignació professional sinó amb passió existiencial.” Sergi Pàmies "El malentès de les etiquetes"

“Imma Monsó és una de les veus més sòlides i innovadores de la narrativa catalana Contemporània.” Montserrat Lunati, La narrativa de la ironia i la diferència, Eumo Editorial

 

La Júlia Ares, una dona enèrgica, extremista i experta en la provocació verbal, té dues filles, una de les quals, la més petita, encara viu amb ella. Entre totes dues hi ha establert un joc d'amor i hostilitat a causa de l'aparent contraposició de dues personalitats ben diferents: casolana, tranquil·la i sempre a la defensiva, la filla; impetuosa, hiperactiva, segura de si mateixa, la mare. I tot i que la filla sempre ha considerat que no ha heretat en absolut l'exuberància, ni el carisma, ni la simpatia atroç de la seva mare, gairebé d'improvís comença a assemblar-s'hi de manera alarmant.

Glenda Berna és una psiquiatra en crisi, trasbalsada pel fracàs amb el seu primer pacient. Per recuperar la passió per la seva feina decideix agafar-se un any sabàtic, i marxa a Normandia. Poltern és músic i professor, i pateix una estranya malaltia: fòbia terrible a les repeticions, que sembla no tenir cura i que podria condemnar-lo a l’absolut aïllament. Afortunadament, els seus destins conflueixen a la granja de l’excèntrica familia Poltern. Junts iniciaran una teràpia gens convencional, en certa manera tragicòmica, que si bé en un principi posarà en evidència els trastorns de la normalitat imposada, acabarà descobrint-nos, a la fi, una història d’amor profunda.

Primera novel·la d’Imma Monsó, No se sap mai va obtenir un gran èxit de públic i de crítica. La versió castellana va ser guardonada amb el Premi Tigre Juan l’any 1997.

Acabats els estudis universitaris, Franz Hoozenberg inicia unes plàcides vacances a la casa familiar. Allà, un descobriment estrany li permet de viure una experiència els resultats de la qual no es reveleran fins al cap d’uns anys. No se sap mai és la novel·la d’aquesta experiència, la història d’un aprenentatge sentimental i vital. Però també és molt més: és la novel·la de tot allò que no es vol fer i tanmateix s’acaba fent, de la felicitat simulada, de la incapacitat d’assumir els propis desitjos, i de la pretesa necessitat de madurar. I, sobretot, és una novel·la esplèndida, punyent i divertida que parla d’un home metòdic (un Hoozenberger) abocat a confrontar-se amb una crueltat femenina tan lúcida com innocent.

Relats

La fascinant activitat d’observar i ser observat és el fil conductor d’aquestes cinc narracions. A personatges obsedits o rosegats per l’enveja es contraposen d’altres amorals i despreocupats que són com un bàlsam que alleugereix la pesantor i la duresa de la vida: A Exactitud, la Clàudia està capficada amb la percepció de la pròpia identitat i la manera de delimitar-la. A La finestra, la Lisa i l’Adrissa s’observen sense saber-ho, ignorants que allò que veu l’una és l’altra cara d’allò que veu l’altra. A Marxem, papà. Aquí no ens hi volen, en Bolo Biosca vol ser observat amb enveja i provocar aquest pecat capital és la seva màxima prioritat a la vida. A Viciós, un hipocondríac recalcitrant viu obsedit per qualsevol signe que alteri la seva integritat física. A Tímid, un nen incapaç de pronunciar "bon dia" veu com se li escapa la darrera oportunitat de saludar i intueix que aquesta anècdota configurarà un destí que el condemnarà per sempre a decidir-se quan ja ha perdut l’oportunitat. Personatges, en definitiva, que inspiren en el lector la imperiosa necessitat de vigilar-los de molt a prop.

Millor que no m'ho expliquis són contes sobre la parella, la felicitat, les relacions familiars, l'alegria, la malaltia. I sobre el valor de la comunicació oral, sempre falsa, sempre incompleta: «Et queixes quan no et parlo,quan vull parlar no em deixes i quan em deixes parlar no m'escoltes», diu ella. «Tu, en canvi, m'escoltes però no em contestes», respon ell. Els personatges que habiten aquests contes necessiten explicar-se. Algú els escolta o, més ben dit, fa veure que els escolta. N'hi ha que no escolten per vocació, altres ho fan per afició, per vici o, fins i tot, per deformació professional. 

No ficció

Imma Monsó s’endinsa en el món dels japonesos per copsar aquells gestos subtils, aquells detalls humans que mostren els clarobscurs de dues cultures contrastades. Nens de tres anys juguen mig despullats al pati cobert de neu del parvulari Daini Hikari, una escola d’elit japonesa. A l’interior, arraulida en un catre, hi ha una nena a quaranta de febre. Tanmateix, ha de participar a la carrera de l’endemà. Arribarà l’última, molt per darrere dels altres, derrotada, i no sabem si viva. ¿Qui pot imaginar una escena com aquesta al nostre país? Disciplina, refinament, discreció..., un abisme separa la cultura japonesa de la cultura occidental. Potser per això els membres d’aquesta comunitat a Catalunya s’escapen de les nostres mirades. I és que si, segons els tòpics, els catalans s’assemblen als japonesos en l’amor al treball, el cert és que un munt de diferències, i no excentricitats, ens allunyen.

Narrativa juvenil / infantil

La Maria Camescames i en Brutus Castanyer s’avorreixen a l’escola i estan cansats de les mateixes rutines. Un bon dia,s’assabenten de l’existència d’una escola molt especial que és tot el contrari duna escola, i els nens aconsegueixen que els pares els hi deixin anar una temporada. A l ’escola Estrambota no es posen deures, no hi ha normes, els alumnes no són nets i polits i al menú de migdia només hi ha postres. Però un dia es produeix un robatori: un desconegut s ’emporta l’Estrambollibre, un llibre fantàstic que pot concedir tots els desitjos a qui el sàpiga fer servir. I els nens han d’ajudar l’extravagant senyoreta Estrambota i el despistat senyor Blink a trobar-lo.

Premis

2024 - Premi Òmnium per La mestra i la bèstia

2012 - Premi Ramon Llull per La dona veloç1996 - Premi Ribera d’Ebre per Si és no és

2008 - Premio Internazionale de Letteratura 'Scrivere per amore', por Un home de paraula 

2007 - Premi Continuarà

2007 - III Premio Internacional Terenci Moix (Literatura) 1997 - Premio Tigre Juan por Nunca se sabe 

2007 - Premió Salambó (Narrativa en catalán)

2007 - IV Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada

2003 - Finalista Premi Llibreter por Millor que no m’ho expliquis

2003 - Premi Ciutat de Barcelona por Millor que no m’ho expliquis

2001 - Finalista Premi Llibreter por Tot un caràcter1998 - Premi Prudenci Bertrana por Com unes vacances

1999 - Premi Cavall Verd de la Crítica Catalana por Com unes vacances