Josep Pla

El principal banquer d’una capital de comarca aplega les persones més insignes d’aquesta ciutat per celebrar el casament de la seva filla. A la sala de la seva casa, la festa esdevé l’escenari en què es manifesten les tensions que dominen aquesta petita societat. Al llarg de les poques hores en què transcorre aquest encontre social, se succeeixen els retrats d’una sèrie de personatges que conformen un món amb les seves petites misèries i cobdícies, presentat amb una ironia que assoleix el sarcasme. Per mitjà d’una àgil narració dirigida a mostrar el xoc de les actituds mesquines d’un ambient viciat, Josep Pla construeix una magistral novel·la satírica. 

A mig camí del quadre de costums i de la literatura neorealista, Pla demostra una vegada més la capacitat inesgotable de la seva prosa. Un veterinari de ciutat arriba al poble de Torrelles per exercir el seu ofici. Establert al carrer Estret de la localitat, i gràcies a la xafarderia de la seva cuinera, la inestimable Francisqueta, esdevé testimoni de la realitat quotidiana dels seus veïns. La narració, que segons l'autor és el simple resultat d'haver "passejat un mirall al llarg d'un camí", és construïda a través d'un pintoresc mosaic de personatges, la banalitat de la vida diària dels quals es converteix en matèria literària d'una qualitat extraordinària.

Edició a càrrec de Jordi Cornudella.

Per primera vegada tota la narrativa de Pla reunida en un volum.

Josep Pla és un clàssic indiscutible, però se’l sol considerar un escriptor de memòries, de llibres de viatges, de biografies, de reportatges i de guies geogràfiques o culinàries molt abans que un narrador. I, en canvi, ell mateix no es va cansar de dir que la seva primera vocació, de jove, havia estat la de dedicar-se a la narrativa. De fet, dels quatre llibres amb què es va donar a conèixer entre 1925 i 1927, tres eren en tot o en part obres de narrativa. I a partir del 1949, primer a la Selecta i després a Destino, va publicar noves versions dels textos de vint anys enrere i n’hi va afegir de nous, amb un propòsit manifest: «posar sobre el paper, escalonades, un seguit d’escenes de la vida humana, escenes molt diverses, amb la misèria i la bellesa barrejades, alternant el vici i la virtut, la línia del sentiment i la línia trencada de la insanitat ». Volia deixar inventariades, així, unes «reminiscències de la cendra de la vida» en modalitats diverses de ficció.

Aquest volum aplega, en una edició revisada de cap i de nou, trenta-quatre narracions que Pla va publicar com a definitives entre el 1949, quan va sortir Coses vistes a la Selecta, i el 1967, quan va sortir a Destino La vida amarga. És un conjunt monumental (ampliat amb dos textos més que s’editen en apèndix) que ha de permetre de resituar Josep Pla, no únicament com un prosista excepcional, sinó també com un dels grans narradors catalans del segle XX.

Dins del conjunt de l’Obra Completa, les narracions que Pla en algun moment havia publicat com a tals van quedar repartides en tres volums (El quadern gris, Aigua de mar i La vida amarga), on es barregen amb altres textos. Jordi Cornudella, responsable editorial de les edicions de Josep Pla des de fa prop de quinze anys, ha recopilat ara el conjunt de narracions i n’ha fixat de nou el text tenint a la vista totes les edicions precedents.

La vida amarga recull les narracions en què, als primers anys 20, Josep Pla va fixar les seves experiències de jove periodista que viatja per Europa i que -com va dir ell mateix- ha arribat "a tastar moltes cuines, a dormir en innombrables llits, a parlar amb molta gent". Les seves històries porten el lector de Barcelona a Madrid i, després, a diversos escenaris de França, Anglaterra, Portugal, Itàlia i Alemanya; i sempre l'acaren a un món vivíssim, observat amb una atenció minuciosa a les persones que s'hi mouen. En la seva forma definitiva, La vida amarga va aparèixer el 1966 com a volum sisè de l'Obra completa; Pla hi va anteposar un prefaci en el qual confessa: "La literatura narrativa és la literatura que m'hauria agradat de cultivar si no m'hagués dedicat al periodisme, és a dir, si la dispersió angoixant del periodisme m'ho hagués permès". En efecte: a més d'un extraordinari escriptor de llibres de memòries, d'assaig o de viatges, Pla va ser, també, un magnífic narrador. Aquest aspecte de la seva tasca literària es reflecteix en algunes novel·les, com El carrer estret, i en diversos passatges de llibres majors; però brilla sobretot en els vint-i-quatre relats de La vida amarga , que retraten amb mà mestra el periple del jove Pla per l'Europa d'entreguerres. 

Una antología de la célebre sección de Josep Pla en la revista Destino

Por primera vez se publica en su versión originaria una selección de los más de 1.700 artículos que Josep Pla escribió semanalmente en su sección titulada «Calendario sin fechas» en la revista semanal Destino, en la que colaboró de 1939 a 1975. El presente volumen constituye por lo tanto una primicia y muestra que el autor siguió escribiendo también en castellano hasta el final. Unos artículos que supusieron la fragua de la mayoría de sus libros y que ahora aportan el descubrimiento de un estilo vivo en su forma primigenia.

Manuscrit original català inacabat.

Un testimoni revelador sobre el posicionament de Pla durant la Guerra Civil.

A les acaballes de la Guerra Civil Josep Pla va redactar, per encàrrec de Francesc Cambó, una Historia de la Segunda República española; el llibre es va publicar en quatre volums, entre el 1940 i el 1941, a l’editorial Destino, i no s’ha reeditat mai. Recentment s’ha descobert, entre els papers de l’autor, un manuscrit original del primer terç de l’obra, des dels antecedents immediats de la República fins als esdeveniments de Casas Viejas (1931-abril de 1933). La gran sorpresa és que aquest manuscrit està escrit en català. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona s’ha encarregat de fer-ne l’edició, i Maria Josepa Gallofré, una de les grans autoritats en l’obra de Pla, s’ha encarregat de fer-ne l’estudi  preliminar.

Este volumen recoge los retratos literarios que Josep Pla hizo de Antoni Gaudí y los avatares de la construcción de la Sagrada Familia, del pedagogo e historiador Alexandre Galí y del presidente de la Mancomunidad, el señor Prat de la Riba.

"Esta palabra, «homenots», no tiene ningún sentido despectivo serio, más bien señala una cierta voluminosidad en el personaje calificado de este modo. Todo el matiz despectivo que pueda tener, en mi opinión, hace referencia a una determinada ausencia de belleza física. Pero ¿qué haremos si los hombres y tantas y tantas mujeres somos tan feos?  En definitiva, la palabra «homenots» es un eufemismo". Josep Pla.

La figura de Joan Maragall va fascinar Josep Pla tot al llarg de la seva vida. El 1923 li va dedicar un article en una revista francesa; el 1926, un retrat al seu llibre Llanterna màgica; el 1960, un homenot; i, finalment, el 1968, aquest Joan Maragall: un assaig, en què Pla va refondre el material de les seves aproximacions anteriors. La mirada de Pla sobre la «impressionant personalitat» de Maragall és peculiar en més d'un aspecte. D'una banda, no hi fa una aproximació estrictament biogràfica, sinó que el retrata, i molt a fons, a través de llargues converses amb un gran nombre de persones que l'havien tractat, entre les quals destaquen Francesc Pujols i Josep Pijoan; Pla transcriu aquestes converses amb la seva mestria excepcional en el conreu de la «literatura oral». D'altra banda, la mirada de Pla també es singularitza per l'acuïtat amb què, al marge de clixés acadèmics, sap arribar fins al moll de l'os en la lectura dels textos de Maragall, per la interpretació de la relació de Maragall amb la llengua literària del seu temps i per la capacitat de donar, amb vivíssimes pinzellades, un panorama precís dels corrents poètics vigents a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX. Aquesta edició de Joan Maragall: un assaig conté un pròleg il·luminador de Jordi Amat i incorpora, en apèndix, els dos primers textos maragallians de Pla (l'article francès del 1923 i el retrat de 1926) i una carta d'Eugeni d'Ors a Miguel de Unamuno que Pla cita en més d'una ocasió. Tot això en fa un volum indispensable per al coneixement de dues figures excepcionals en la literatura catalana moderna: Maragall, el poeta que n'és l'indiscutit iniciador, i Pla, que n'és el més gran prosista. 

A través de la mirada de Josep Pla tenemos una aproximación diferente y personal a la creación artística de cinco catalanes universales: Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra. Estos escritos se integran en la serie Homenots.

L’obra de Josep Pla s’acosta molt sovint al diari. No cal recordar els casos del Quadern gris, les Notes per a Sílvia o les Notes del capvesprol, tots ells volums celebradíssims de l’Obra completa. Aquests llibres són, en molt bona part, reelaboracions literàries, fetes de vegades a molts anys vista, dels diaris «autèntics» que el gran escriptor empordanès portava, en la seva escriptura menuda i compacta, en petites llibretes d’ús personal. D’aquestes llibretes en van sortir, ja fa temps, les Notes per a un diari corresponents als anys 1965, 1966, 1967 i 1968, en volums publicats pòstumament per l’editor Josep Vergés.

Molt recentment, la recerca en els arxius de Josep Pla ha permès localitzar les altres llibretes conservades on hi ha diaris d’aquesta mena: són les corresponents als anys 1956, 1957 i 1964. La informació continguda en aquests dietaris inèdits permet accedir al coneixement de la realitat quotidiana del gran escriptor empordanès en uns anys molt importants per a la seva creació literària, i al mateix temps comprovar com l’escriptura era per a ell, dia rere dia, una mena de taula de salvació a la qual no deixava mai de recórrer.
Una aportació autobiogràfica de primer ordre. La preparació del text i la introducció van a càrrec del màxim especialista en la literatura planiana, Xavier Pla, que és també el director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.

Del señor de Barcelona, Rafel Puget, sabemos que nació en Manlleu el 1873, murió en Barcelona el 1945 y tuvo el mérito de vivir sin tener que caer en la vulgaridad de trabajar. «Yo he sido rentista», le decía a Josep Pla, «pero, como tantos rentistas, más que vivir de renta no he hecho más que irme muriendo de renta». Pero es Jacinto Puget, hermano de Rafel, el biografiado de Un senyor de Terra del Foc. Si la vida de Rafel Puget discurrió por las tertulias del Ateneo y los cafés de Barcelona, la de Jacinto Puget tuvo un escenario muy diferente: la Tierra del Fuego. Fue en aquel lugar de mundo donde, en 1925, Jacinto Puget compró una propiedad de 20.000 hectáreas donde construyó una estancia que denominó La Catalana.

“Si, per casualitat, un pagès mira el sol, és per saber quina hora és. Si un pagès contempla el paisatge, feu-me un petit favor: no creguéssiu que en el seu pensament batega una vel·leïtat de panteisme, una forma qualsevol d’amor a la naturalesa. El paisatge és bell o simplement bonic en tant que és un pretext per imaginar o arrodonir un contracte de compravenda. Aquestes vinyes assolellades, que baixen dolçament pel pla inclinat del pujolet, tocades d’un principi de fatiga tardoral, són realment molt belles. M’inciten a pensar en les hores de recolliment que el temps ens ofereix, en la seva llum suau, delicada, íntima. Però aquest paisatge, els pagesos el veuen des d’un altre punt de vista. No entra tan sols en la seva consideració la qualitat del vi que podran donar als seus raïms. Aquestes vinyes són una quantitat més gran o més petita de litres de vi, del vi que sigui”. Josep Pla

Joaquim Mir es uno de los pintores más singulares del panorama artístico español de finales del siglo XIX y la primera mitad del siglo XX. Su singularidad se construye y se sustenta a través de la leyenda que surge en torno a su persona: a través de la independencia total respecto a los grupos culturales artísticos y a la independencia de los estilos y movimientos que surgieron a lo largo de su vida: singularidad que sustenta en las aportaciones que él realizó a nivel plástico.

Josep Pla, que no había conocido personalmente al pintor barcelonés, fue quien trazó un perfil de pintor rozando lo grotesco. Así, Mir nos quedará como un personaje único al margen de todos los esquemas y envuelto en cierta neblina.

Después de tres años de preparación, Josep Pla escribió Rusiñol y su tiempo, la biografía más ambiciosa y más sugerente publicada hasta el momento del autor de L'auca del senyor Esteve. Plas se sintió fascinado por la figura, por la popularidad del personaje, por su experiencia vital. De Santiago Rusiñol, a Pla le interesaban muy especialmente dos cosas: en primer lugar, la posibilidad de recuperarlo como modelo intelectual, alternativo al modelo novecentista, y en segundo lugar, conseguir que el artista se decidiera a escribir unas memorias.

Josep Pla havia conegut a Manolo Hugué a Barcelona l'any 1919, quan l'escultor acabava de tornar a Espanya després de la primera guerra mundial. La primera edició de la Vida de Manolo va ésser publicada l’any 1927 després de diverses estades de Josep Pla a Ceret i és el resultat d’una sèrie de soliloquis i diàlegs sobre la vida i les opinions d’un dels homes més notòriament interessants -segons Pla- de la nostra època. Parlen de tot: de la seva infància i adolescència a Barcelona, dels primers contactes artístics, de la seva vida atzarosa, tant a Barcelona com a París, de la bohèmia artística i literària i del realisme intel·lectual de la seva obra a la recerca sempre del moviment , de la llum i d’un modelatge totalment personal. Manolo té una agudesa i una intel·ligència natural que fascinen Pla i, d’aquesta mútua comprensió neix aquest llibre, que recull les expressions més típiques de l’artista.

«L’ideal consisteix a fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap». J. Pla

El 1969 va aparèixer el dotzè volum de l’Obra Completa de Pla, que recollia un seguit d’anotacions d’èpoques diverses, desiguals en extensió i en intenció (des de l’aforisme mínim fins a l’assaig curt, passant per l’anotació de dietari) sota el títol Notes disperses. El material inèdit que l’investigador Francesc Montero (Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona) edita ara a Fer-se totes les il·lusions possibles és el que el mateix autor havia previst incloure en un nou volum de l’Obra Completa, que s’hauria titulat Noves notes disperses o Vagues notes disperses. No sabem per quines raons aquell projecte no es va arribar a concretar, ni si Pla tenia previst d’afegir-hi més textos. El que sí que sabem és que les pàgines que finalment avui podem llegir corresponen al Pla més memorable: l’observador agut de les malalties del país, el comentarista que fa gala de l’escepticisme més ben ben informat, el reportador precís d’anècdotes impagables, l’escriptor capaç de donar la màxima vivacitat als personatges i els paisatges que retrata, el prosista més convincent i més amable amb els lectors...

L’obra de Josep Pla s’acosta molt sovint al diari. No cal recordar els casos del Quadern gris, les Notes per a Sílvia o les Notes del capvesprol, tots ells volums celebradíssims de l’Obra completa. Aquests llibres són, en molt bona part, reelaboracions literàries, fetes de vegades a molts anys vista, dels diaris «autèntics» que el gran escriptor empordanès portava, en la seva escriptura menuda i compacta, en petites llibretes d’ús personal. D’aquestes llibretes en van sortir, ja fa temps, les Notes per a un diari corresponents als anys 1965, 1966, 1967 i 1968, en volums publicats pòstumament per l’editor Josep Vergés.

Molt recentment, la recerca en els arxius de Josep Pla ha permès localitzar les altres llibretes conservades on hi ha diaris d’aquesta mena: són les corresponents als anys 1956, 1957 i 1964. La informació continguda en aquests dietaris inèdits permet accedir al coneixement de la realitat quotidiana del gran escriptor empordanès en uns anys molt importants per a la seva creació literària, i al mateix temps comprovar com l’escriptura era per a ell, dia rere dia, una mena de taula de salvació a la qual no deixava mai de recórrer.
Una aportació autobiogràfica de primer ordre. La preparació del text i la introducció van a càrrec del màxim especialista en la literatura planiana, Xavier Pla, que és també el director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.

Del prefacio extraemos el origen de la palabra “capvesprol” que da el título a esta obra. Josep Pla comenta su conversación con el Sr. Jubert hablando de sus excursiones en barco por la costa brava. El señor Pere Jubert fue muy dado a pescar y a navegar por las costas de Calella en un barco de su propiedad: 

“El viento de garbí había parado a las siete, como reza el dicho: el viento de garbí, a las siete a dormir. Y la calma de viento era total en el país. El mar no se movía. El crepúsculo convertía el mar en una balsa de aceite. Nuestro pequeño mundo parecía suspendido.

–He venido con el capvesprol, de popa.

–Perdone, qué es el capvesprol? Es una palabra que no había oído nunca.

–El capvesprol es un brisa, que se produce cuando para el viento de garbí. Sentí la brisa en la nuca, hicé la vela que llevo y con la calma correspondiente llegué hasta aquí".

Editado junto con Notes disperses y Notes per Silvia en 2008.

El volum XII, de l'Obra Completa, està format per les notes disperses. En certa manera, no són més que un complement de El quadern gris, però molt més ampliat. Aquestes Notes disperses no tenen cap cronologia, són notes escrites a l'atzar, a vegades sobre la marxa, d'altres, després de molts anys.

Amb a penes vint anys, Josep Pla accedeix als cercles socials de la Barcelona noucentista. Després d'abandonar els estudis de Medicina i començar Dret, prefereix nodrir-se dels estímuls que troba fora de les aules universitàries. Les suggeridores persones que coneix a l'Ateneu Barcelonès l'indueixen a prendre consciència de les seves inquietuds davant la vida. Per mitjà d'un dietari, Pla retrata llavors tant el món de l'Empordà del qual prové com el seu entorn a la gran capital, a partir d'una mirada que configura la seva personalitat.

“La Barcelona de la joventut de Josep Pla, un recull d’estampes lúcides escrites durant els seus anys universitaris.” Barcelona, una discussió entranyable condensa en trenta-cinc estampes magistrals, ordenades d’acord amb el calendari de les estacions, la visió que tenia Josep Pla de la Barcelona que va conèixer en els seus anys de joventut, quan hi va fer els estudis universitaris al llarg de sis cursos (1913-1919). El llibre va aparèixer per primera vegada a les obres completes de Selecta, amb el títol Barcelona: Papers d’un estudiant  (1956); l’edició definitiva, ampliada i amb el títol canviat del 1966 és la que reprodueix aquesta edició.

Con su estilo vivo, poético, rico en ironía y humor, José Pla estudia las diversas facetas de esta singular población, una de las más bellas de la Costa Brava, (por no decir del mundo entero, como afirmaba Salvador Dalí). No es solo una interpretación de su historia, sino una personalísima evocación del paisaje, de la economía y la psicología de aquella aislada zona costera. Estas inolvidables estampas reflejan la belleza de las rocas grises y plateadas sobre un azul cobalto; la presencia de los olivos “de cuerpo barroco y alma gris”; el colorido y el misterio de lo que ha ido sucediendo en el curso de los años en este pueblo casi aislado durante siglos. Cadaqués, uno de los libros más logrados de Josep Pla, participa al mismo tiempo de la temática viajera, de la historia y de los recuerdos personales.

L’any 1921, el jove periodista Josep Pla és enviat a Madrid com a corresponsal de La Veu de Catalunya. Amb una extraordinària barreja de sagacitat, ironia i prejudicis, Pla dibuixa una ciutat de tertúlies bizantines, funcionaris ociosos i toreros ridículs, però també d’uns cels extraordinaris i d’una arquitectura formidable.

Un recull de croniques recollides per primera vegada en un sol volum que representa una aportació de primer ordre a la bibliografia planiana.

A conseqüencia, entre altres, de les reparacions exigides a Alemanya despres de la Primera Guerra Mundial en el Tractat de Versalles (1919), una forta crisi economica va fer que la moneda alemanya es desplomes ara fa cent anys. Josep Pla, corresponsal a Berlín del diari La Publicitat, en va ser testimoni. En companyia d’un altre periodista català, Eugeni Xammar, es va moure pel país (a la conca del Ruhr, per exemple, ocupada llavors per tropes belgues i franceses), va copsar amb lucidesa tots els matisos de la situació, va detectar-ne els personatges principals (entre ells, un "histeric del nacionalisme" anomenat Adolf Hitler) i va saber relatar tot el que veia en unes croniques magnífiques que enviava al diari. Vuitanta-vuit d’aquelles croniques (seleccionades i editades per Xavier Pla i precedides d’un estudi de Josep M. Fradera) es recullen ara per primera vegada en un volum, que es una aportació de primer ordre a la bibliografia planiana.

"Lúcides, directes i, en part, premonitòries, les cròniques de l’escriptor expliquen un dels episodis més importants de la història europea del segle XX." Maria Dasca, Quadern, El País

Acabada la Gran Guerra, a principis dels anys vint, res no despertava més curiositat i inquietud a Europa que les vicissituds de la Revolució soviètica. Va ser llavors que La Publicitat hi va enviar Josep Pla, que ja havia recorregut mig Europa fent reportatges i cròniques Amb la perspicàcia i sornegueria de sempre, Pla va fer un retrat àcid i intel·ligent de l'evolució de la Unió Soviètica poc després de la mort de Lenin. Viatge a Rússia, un document impressionant d'aquella època té avui un interès nou i insospitat.

Un testimoni emocionant de la relació entre dos homenots units per l’admiració, el respecte i la cordialitat.

L’escriptor Josep Pla (1897-1981) i el lingüista Francesc de B. Moll (1903-1991) van estar units pel respecte i l’admiració que sentien l’un per l’altre i per un corrent de fonda cordialitat. Com explica Josefina Salord, curadora del volum, d’ençà que es van conèixer, la primavera del 1948, «van mantenir una relació intermitent i una amistat sostinguda fins al final de les seves vides». El que més els va unir va ser la passió compartida per la llengua; Moll s’esmerçava a completar el diccionari que més vastament en retrata la riquesa i la varietat dialectal, i Pla provava de contribuir a la tasca ingent de Moll amb tota mena de suports.

La present edició de la correspondència conservada entre aquests dos personatges fonamentals de la nostra cultura (quaranta-sis cartes creuades entre 1948 i 1979) revela la intensitat afectiva de la seva relació i exposa una faceta pràcticament desconeguda de Pla: la de valedor a ultrança del Diccionari català-valencià-balear. A més de les cartes entre els dos, s’editen també les dotze cartes creuades entre 1961 i 1965 amb l’aleshores alcalde de Barcelona, Josep M. de Porcioles, que Pla va aconseguir que contribuís a finançar la refecció dels dos primers volums del diccionari.

El volum s’enriqueix amb l’edició dels nou escrits en què Pla va parlar públicament de Moll (incloent-hi l’homenot que li va dedicar) i quatre escrits de Moll dedicats a Pla, un dels quals inèdit fins ara.

Gaziel i Pla compartien un munt de coses. Eren veïns de procedència (tots dos catalans de la Costa Brava), havien convertit en el seu ofici unes mateixes passions vitals (la literatura i el periodisme) i, sobretot, tenien una actitud bessona davant del món que els envoltava, basada en una insubornable independència crítica. Les cartes creuades que se n’han conservat (51 de Gaziel i només 7 de Josep Pla) van des del 1941 fins a la mort de Gaziel el 1964, i són el testimoni més contundent de tot el que unia aquests dos personatges imprescindibles de la cultura catalana del segle xx: els amics, els neguits compartits, la intel·ligència, la lucidesa, l’amor al país i una repugnància desesperada davant del règim franquista. 

L’edició d’aquestes cartes, inèdites fins ara (com algun dels documents que s’hi afegeixen en apèndix), ha anat a càrrec de Manuel Llanas, professor emèrit de la Universitat de Vic i gran especialista en l’obra de Gaziel, i té l’aval de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.

En el verano de 1932, Pla tiene treinta y cinco años, ha escrito siete libros y tiene tras de sí una sólida carrera de corresponsal de prensa por toda Europa. Joven, irónico, políglota, de una elegancia y encanto natural que nada tiene que ver con la imagen que venderá tras su encierro en el “mas” de Llofriu tras la Guerra civil. En la playa del Canadell, el cosmopolita Pla conoce a una chica de veinte años, suiza, judía, que se dedica al arte, y comienza una relación epistolar que durará apenas un año, pero en la que el escritor que se esconde tras la boina y la ironía se deja arrebatar por la pasión de una mujer que representa alguna de las cosas que el maduro escritor piensa que ha dejado atrás.
En 1985, cuatro años después su muerte, Josep Vergés prologó, tradujo del francés y editó en rústica, en Destino, estas cartas bajo el título de “Un amor de Josep Pla al Canadell”.

Aplega textos de procedència diversa sobre les illes mediterrànies, des de les Medes i les Balears, fins a les gregues, que són el resultat de diversos viatges fets per l’autor al llarg de la seva vida.

Inclòs en l’obra En mar junt amb les cròniques periodístiques de quatre altres viatges fets com a col·laborador de «Destino»:  Viatge a l’Amèrica del Sud (1957), Un llarg viatge entre Kuwait, al Golf Pèrsic, i Valparaíso, a Xile (1959-1960), De Buenos Aires a Rotterdam (gener-febrer 1967) i Intermezzo Fluvial. Viatge al Rin: de Rotterdam a Basilea (primavera del 1966).

Con 30 litografías de Jaume Pla.

Este libro de viajes, concebido para ser publicado en forma de artículos de prensa, es prácticamente un reportaje de la ciudad en el sentido más literal de la palabra.

Cartes d'Itàlia és un recull de cròniques de viatge de diverses èpoques, i constitueix un exemple característic d'un vessant cabdal en l'obra de Josep Pla: el llibre de viatges fet per un periodista que viu per viatjar i escriure i que escriu per viure i viatjar. L'origen dels textos són articles apareguts a la premsa a partir dels anys 20, però el llibre no va ser reelaborat en conjunt fins al 1955. La fascinació per Itàlia, que va acompanyar Pla al llarg de la seva vida, emergeix a cada pàgina d'aquest volum, que segons el mateix autor és «exactament una antiguia»: un recull de sensacions, un conjunt de preferències personalíssimes viscudes àvidament amb la gana de la joventut i el gust d'anar pel món. L'escriptor hi reflexiona sobre el passat i el present d'Itàlia, valora l'enorme riquesa de la seva diversitat de clima, paisatge i cultura (reflectida sobretot en les particularitats idiomàtiques i culinàries de cadapaese), i es deixa endur per l'atracció irrefrenable que li provoca la gent, els tipus més pintorescos, autèntics i genuïns. 

Josep Pla se recluyó en su masía gerundense de Llofriu al terminar la Guerra Civil. Allí se consagró a escribir sus mejores páginas compaginando esta actividad con numerosas excursiones cortas por los pueblos y campos del Ampurdán. El reencuentro con las gentes de su tierra natal, sus anécdotas y reflexiones se reúnen en esta obra, divertido fresco de circustancias y costumbres ampurdanesas.

Viaje a pie no cuenta una caminata, ni muchas, pero es su producto. Se describen paisajes, paisanajes, yantares y circunstancias. Pero no hay itinerarios, sino una vivisección del payés, un escrutinio de sus virtudes y de sus miserias. Y una pregunta retórica, casi un lamento, que consumía al falso payés que fue Pla: ¿por qué son así los payeses? Para ella ensaya respuestas o, cuando menos, vierte el material indiciario para hallarlas.

Pla nos acompaña durante cien kilómetros de poesía y humor en unas páginas de sabrosa naturalidad que no excluyen conceptos profundos y le permiten fijar sus originales puntos de vista sobre las cosas.

Un retrato moral del nuevo siglo a través de los ojos del autor de El cuaderno gris, conocido por su agudo poder de observación y por la gracia ágil de su estilo. Su Viaje en autobús constituye una crónica de sus apacibles viajes por la Cataluña de la posguerra. Pla nos acompaña en unas páginas que hilvanan escenas del día a día y la descripción del paisaje con las reflexiones propias tan características de este escritor.

Entre els moltíssims textos escrits per Josep Pla, la sèrie dels Homenots ocupa un lloc destacadíssim. És en els seixanta Homenots de la versió final (recollits entre 1969 i 1975 en quatre volums de l’Obra Completa de Destino) on Pla compendia la seva visió del país i dels homes que n’han forjat la cultura, la política i l’economia modernes. Pla evoca cada personatge recorrent a la pròpia memòria i a les converses amb els testimonis més propers, i en dóna un retrat que sol ser, alhora, exemplar i eficaç. Però, a més d’il·lustrar la història recent de Catalunya a través d’algun dels seus protagonistes, amb els Homenots Pla també fa, inevitablement, literatura. I és molt sovint una literatura d’altíssima qualitat. Tenint en compte aquest últim factor, Toni Sala ha escollit els dotze homenots que aplega aquest volum: els dedicats a Joaquim Ruyra, Josep Miró i Folguera, Amadeu Vives, Josep Carner, Andreu Nin, Josep M. de Sagarra, Joan Crexells, Joan Estelrich, Josep Trueta, Josep M. Cruzet, Salvador Dalí i Salvador Espriu. El resultat és un tast imprescindible de la millor prosa de Josep Pla.

Aquesta tria presenta el nucli essencial de les narracions marineres de Josep Pla, aplegades al volum segon de la seva Obra Completa, Aigua de mar (que inclou, a més, altres peces no narratives d'assumpte marí). Els sis relats recollits en aquesta selecció són sis obres mestres indiscutibles: "Bodegó amb peixos", "Un viatge frustrat", "Un de Begur", "Pa i Raïm", "Contraban" i "En mar". Totes aquestes narracions són inequívocament planianes, però cadascuna presenta unes característiques pròpies molt marcades; el lector hi trobarà des de la descripció més precisa i prolixa fins a la novel·leta negra més intrigant, passant pel relat de viatges més irònic. El text d'aquesta edició ha estat establert curosament per Robert Gómez Ten, sota els auspicis de la Càtedra Josep Pla; és, per primera vegada, un text que podem considerar definitiu. D'altra banda, Jordi Amat ha escrit una presentació lluminosa, que aclareix molts aspectes de la redacció de les narracions marineres de Pla i que les posa en relació amb la lectura de Joseph Conrad.

Con una sabiduría culinaria y literaria extraordinarias, Josep Pla desgrana los productos característicos de cada estación del año y las recetas tradicionales de la cocina de raíz popular. Pero, como dice el propio autor, "no es un libro de recetas, sino una divagación, una digresión con el pretexto de la cocina".

"Pla es el buen gourmet que recomienda un respeto por las raíces del gusto y se pronuncia a favor de los sabores más cercanos a la desnudez natural de las materias delgadas. Es un sibarita que apuesta por la cultura del placer de comer bien". Manuel Vázquez Montalbán.

Éste es uno de sus grandes libros. Grandes y amargos, cabría añadir, puesto que en él se encuentran, alternando con pinceladas de ese humor liviano a que alude el título, algunas de las reflexiones más juiciosas -y a menudo más desoladas- que jamás se hayan escrito sobre la condición humana. Allí está la ya conocida teoría planiana de la propina, la que sostiene que «el hombre que consciente o inconscientemente suponga o crea que éste es el mejor de los mundos posibles vivirá rabioso y frenético», mientras que el que «parta de la idea que esto es un valle de lágrimas corregido por un sistema de propinas, vivirá resignado y tranquilo». Y allí están, también, otros muchos fragmentos de un tenor parecido que convierten a Humor honesto y vago en uno de los mejores compendios del pensamiento de su autor.