Miquel Àngel Riera

La compra d’un apartament al Passeig Marítim de Palma a principis dels anys 90, en un moment en què Miquel Àngel Riera volia posar en pràctica les seves idees de recerca de la felicitat i d’aprofitar millor el darrer tram de la vida, és la imatge que presideix el seu darrer poemari. Onze anys després del Llibre de benaventurances, l’estiu de l’any 1991, entre els mesos de maig i de setembre, enllesteix El pis de la badia, que surt al carrer un any després. L’afany de perfecció literària i de respecte envers els lectors que domina aquests darrers anys de la seva vida –en els quals també revisa Poemes a Nai, Biografia i Llibre de benaventurances– el durà a bastir just un any després, el 1993, una nova edició amb abundants correccions. El pis de la badia és un retorn a la més estricta poesia amorosa, íntima i subjectiva, tal com apareixia a Poemes a Nai. Ara el discurs adreçat als “altres” resta en un pla molt secundari i, en canvi, tot el llibre és presidit per l’anàlisi de la relació entre el “jo” del poeta i el “tu” de l’estimada, Nai.