Terenci Moix

15 anys de la mort de Terenci Moix. Nova edició d’una novel·la que ha esdevingut emblemàtica.

Premi Crítica Serra d'Or

“Morta com els déus antics, que sempre es troben sols en el pinacle de l’adoració que desperten, aquella Marilyn que va lluitar per convertir-se en star quan nosaltres érem petits, ens va abandonar quan la nostra adolescència acabava de morir.” Terenci Moix

El dia que va morir Marylin va ser considerada per la crítica com una gran revelació i un manifest generacional inestimable, i va rebre el Premi Crítica Serra d’Or. Narra la vida barcelonina de dos nois que el 1962 tenien vint anys i, com en un retaule, hi van passant els seus records d’infantesa i adolescència –el cinema, els tebeos, l’educació religiosa–enfrontats als records dels seus pares sobre la Barcelona dels anys trenta i la Guerra Civil.

“La nostàlgia que brolla d’aquest llibre colpidor i romàntic no s’assembla a res.” Així va definir Le Monde una novel·la llegendària per a tota una generació, un apassionant retaule considerat en el seu moment com una declaració d’identitat.

“Llegit avui el llibre és brutal, audaç, modern, excessiu, emocionant, romàntic i, a estones, increïblement actual.” Sergi Pàmies, La Vanguardia

“Una mirada seductorament personal; una sensibilitat juntament amb una visió costumista i plena d'humanitat sobre la Barcelona de postguerra, i una reflexió valenta sobre la condició gai que el converteix en pioner del tema a Espanya.” Sergio Vila-Sanjuán, La Vanguardia

“Un dels llegats més importants de l’obra de Moix és la seva voluntat de capgirament. Ja des de les seves primeres publicacions, Moix treballa per revolucionar: capgira, etziba un cop de volant a l’autobús resistencial i normalitzador de la cultura catalana. […] Terenci escrivia per “combatre els tabús que ens alienen”, vinguin d’on vinguin, s’amaguin sota una certa idea de gust, o de moral, o de masculinitat. Aquest em sembla el nucli de totes les incomoditats que suscita la seva obra i el que n’és més radicalment contemporani: l’ocupació conscient d’una posició de combat, i alhora lúdica, que posa en tensió les forces que ordenen una cultura.” Borja Bagunyà, El País